Stephen King i el blue-collar horror

Hi ha un element en l’obra de Stephen King que sovint passa desapercebut, però que és tan essencial com els seus monstres, els seus pobles maleïts o les seves carreteres infinites: la roba de treball. Les botes gastades, les franel·les que ja formen part del cos o les jaquetes de lona que aguanten fred, cops i radiacions alienígenes. Aquest vestuari és narrativa, és identitat de classe, és un mapa de cicatrius. I és també una clau per entendre per què King és el cronista definitiu del blue collar horror.

Als Estats Units, blue collar no és només una etiqueta laboral. És un mite fundacional. És la imatge del treballador que aixeca el país amb les mans, que arriba a final de mes com pot, que viu entre l’orgull i l’explotació. És una icona cultural que ha modelat política, cinema, música i literatura. I King, fill de Maine i de la seva tradició obrera, ho sap millor que ningú.

El blue collar horror no és “terror ambientat en fàbriques”. És molt més incòmode que això. És un corrent que posa la classe treballadora al centre de l’horror i que converteix la precarietat, la pobresa i la violència estructural en monstres tan reals com qualsevol criatura de l’inframón.
Els seus protagonistes són mecànics, camioners, miners, cambreres, operaris, personal de manteniment. Gent que treballa amb el cos, que cobra poc, que dorm malament i que no té xarxa de seguretat. Els seus escenaris són carreteres secundàries, tallers, motels de mala mort, polígons industrials, magatzems, mines, abocadors. Espais on la brutícia, el soroll i el metall són part del paisatge emocional.

I el monstre? El monstre és la feina que et trenca l’esquena. És la pobresa energètica. És la masculinitat ferida. És l’alcoholisme. És la violència domèstica. És la sensació que el món s’enfonsa i ningú vindrà a rescatar-te. És un horror que no necessita tentacles per ser devastador.
King entén que el terror és més punyent quan neix de la quotidianitat. Per això vesteix els seus personatges amb roba funcional, gastada, marcada per la feina. No és casualitat: és un codi visual immediat. Quan King descriu una jaqueta Carhartt tacada d’oli, unes botes Red Wing plenes de fang o uns Levi’s 501 endurits pel fred, està explicant classe social, cansament, vulnerabilitat i resistència.

En Christine, Cujo, The Mist o The Shining, els protagonistes no són científics de laboratori ni detectius sofisticats. Són mecànics, cambreres, pares que treballen massa hores, camioners que coneixen totes els desviaments de la carretera. I això ho canvia tot. Perquè quan el monstre arriba, no ho fa en un entorn asèptic. Irromp en un garatge, en un motel barat, en una carretera que ningú vigila.
King converteix aquests espais en trinxeres. La classe treballadora lluita contra forces que la superen, però ho fa amb les eines que té a mà: una clau anglesa, una llanterna, una jaqueta gruixuda que ha vist massa hiverns. No hi ha glamour. Hi ha supervivència.

En l’univers de King, la roba de treball és molt més que roba. És una segona pell. És una cuirassa que absorbeix suor, por, sang i memòria. És un objecte carregat de simbolisme. Jaquetes de lona gruixuda (tipus Carhartt Detroit), tacades de fang, oli o sang són la frontera entre el cos i el món hostil; camises de franel·la vermella i negra (de la marca Filson) són el símbol del treballador rural, del pare que amaga secrets, de l’excursionista que no tornarà del bosc; les botes de treball (Chippewa, Wolverine, Red Wing) gastades, plenes de pols de serradures o neu bruta. Fidelíssimes. L’últim punt de contacte amb la realitat abans de perdre el senderi; els texans rígids i resistents (Levi’s 501, Lee 101, Wrangler 13 MWZ), endurits pel fred, marcats per anys de feina; les gorres trucker i beanies (John Deere, Stetson, Carhartt), identitat immediata, pertinença, orgull; les dessuares amb caputxa pertanyen als adolescents que s’enfronten a monstres que no haurien d’existir. Aquest vestuari no és casual. King el coneix, el porta, el respira. És la roba de Maine, la roba de la seva gent. I per això funciona: perquè és real. Perquè és tangible. Perquè fa olor de fusta, de petroli, de neu bruta.

El blue collar horror de King funciona perquè parteix d’una veritat incòmoda: la classe treballadora ja viu en un món hostil abans que aparegui cap monstre. L’horror sobrenatural només amplifica una realitat que ja és prou dura.
Quan un personatge de King s’enfronta a un ésser impossible, ho fa des d’una posició de vulnerabilitat extrema. No té diners. No té temps. No té recursos. No té ningú que el protegeixi. Només té una jaqueta de treball, unes botes gastades i la determinació de no morir aquell dia.
Això és el que fa que King sigui tan efectiu: l’horror no és una excepció, és una continuïtat.

King utilitza la roba igual que utilitza Maine: com un espai emocional. Les franel·les, les botes, els texans i les jaquetes són una manera de situar el lector en un món concret, dur, fred, obrer. Un món on la roba no és moda, és supervivència.
I és també una manera de recordar-nos que l’horror no és un luxe literari. És una experiència que neix de la realitat material. De la precarietat. De la pobresa. De la invisibilitat. De la sensació que el món s’esquerda i ningú no ho veu.

Llegir King és més intens quan ho fas des d’aquesta perspectiva. Quan entens que la seva obra és un homenatge —i una denúncia— a la classe treballadora. Quan veus que la roba de treball no és un detall estètic, sinó un símbol de resistència.
King és el gran autor de cultura popular perquè escriu des del que coneix. I el que coneix és la gent que treballa, que pateix, que aguanta. Gent que porta franel·les, botes i texans. Gent que no té superpoders. Gent que només té un dia més per sobreviure.
I potser per això, quan llegeixes King, és millor fer-ho amb les mans tacades de greix.

Lectura recomanada: Torn de Nit. Editorial Males herbes, Traducció de Ferran Ràfols. 2020.

L’horror cenobític d’Et veig les costures

Et veig les costures és una novel·la que es desplega com un organisme simbòlic. No és només una història d’horror, sinó un sistema ritual, una litúrgia narrativa que articula dolor, metamorfosi i destí a través d’un conjunt d’imatges, símbols i processos que dialoguen amb tradicions folklòriques, iconografies religioses i estètiques contemporànies del terror. En aquest article final, voldria aprofundir en aquesta arquitectura simbòlica i en la manera com la novel·la combina múltiples estils d’horror per construir un mite propi: el de les Mares Afligidores, un cenobi femení que fila, talla i devora el destí humà.

A la novel·la, el foc i l’aigua no són elements decoratius: són agents de transformació. Ritual. Baptisme. Penitència i renaixement. El foc és purificació, destrucció i regeneració. L’aigua és dissolució, retorn al ventre, mort ritual. El baptisme pel foc és un procés que combina martiri i revelació; el baptisme per l’aigua és un acte d’ofegament que converteix l’escollida en emissària de les Mares. Aquests rituals no són gratuïts: formen part d’un sistema cenobític que evoca processos d’iniciació presents en tradicions religioses i màgiques. La flagel·lació, la penitència, la mutilació i la metamorfosi són formes de trencar la identitat humana per permetre l’entrada del mite. El cos és el temple i el sacrifici.

La transformació corporal és un dels eixos centrals de la novel·la: la mutació com a moment en què el cos deixa de ser humà. Les Esclaves Sagnants de na Maria Enganxa, en les seves metamorfosis d’eruga, cuc o escolopendra, són una reinterpretació contemporània de la Cuca Fera, però també una metàfora del destí que avança segmentat, implacable. Els elegits que són batejats, en el seu procés de combustió i renaixement, esdevenen figures polièdriques: ni humanes ni divines, atrapades en un estat de transició que recorda els martiris medievals i les metamorfosis de la mitologia clàssica. Aquestes mutacions no són només horror corporal: són metàfores del dolor emocional, de la vulnerabilitat i de la dissolució de la identitat. Quan els personatges es transformen, no només canvia el seu cos: canvia la seva percepció del món, la seva relació amb el temps i la seva posició dins del teixit del destí.

La novel·la vol construir un sistema simbòlic coherent i dens. Alguns dels símbols centrals són el fil —destí, connexió, control—; la floridura —corrupció, infestació, dissolució de la identitat—; les teranyines —xarxes de manipulació, estructures invisibles—; els martiris —nimbes de vidres, cossos escorxats, flames purificadores—; els telers —màquines que filen vides, eco industrial de les Moires—; el tren —trajecte inevitable, condemna, espai liminal—; i el pont —lloc de mort i renaixement, tall del fil—. Aquests símbols no apareixen de manera aïllada, sinó que formen un ecosistema iconogràfic que sosté el mite de les Mares Afligidores.

Els personatges humans de la novel·la comparteixen una característica essencial: la vulnerabilitat. Són persones trencades, precàries, emocionalment ferides. Aquesta fragilitat els converteix en preses ideals per a les Mares Afligidores, que no ataquen directament, sinó que sedueixen, manipulen i arrosseguen. La dissolució de la identitat és un procés gradual: primer és una veu interior, després una visió, després una floridura que creix als racons de la casa o del cos. El destí no s’imposa: es filtra. I els humans, sovint, s’hi abandonen perquè els ofereix una estructura, un sentit, una veu que els diu què fer.

La música també és un element fonamental de la novel·la. No és només ambientació: és ritual postmodern, invocació, canal. Les intèrprets que hi apareixen no són només un grup musical: són sacerdotesses involuntàries d’un culte que no coneixen. El trap, el punk, el grunge i el hardcore funcionen com a ritus contemporanis que connecten els personatges amb una energia que no saben que els observa. La música altera la percepció, obre portes, crea comunitat i culte, i actua com a pont entre el món humà i el món de les Esclaves Sagnants. És un ritual modern que substitueix les litúrgies antigues, però que manté la mateixa funció: transformar.

Et veig les costures vol combinar diversos estils d’horror, però de manera orgànica, sense fractura i sense que cap d’ells sembli forçat o afegit. Entre els estils presents hi conviuen l’horror pulp i misteriós de l’episodi inicial; l’horror còsmic d’entitats incomprensibles i destins inevitables; l’horror quotidià que denuncia violència domèstica, precarietat i dolor emocional; el body horror de mutacions, floridura i metamorfosis; l’horror psicològic de veus interiors, manipulació i dissociació; l’horror coral de múltiples arcs que convergeixen; el folk horror mediterrani dels Pirineus, les colònies tèxtils i els mites locals; l’horror industrial de forges, telers i fàbriques abandonades; i el splatterpunk i l’horror extrem de moments de violència explícita i transformació grotesca. Aquesta combinació funciona perquè tots aquests horrors comparteixen un mateix centre gravitatori: les Mares Afligidores. Són elles les que donen coherència al conjunt, les que unifiquen els estils, les que converteixen la novel·la en un organisme viu.

La literatura catalana té una tradició rica en fantasia, realisme màgic i novel·la psicològica, però l’horror cenobític —a mig camí entre el còsmic, el ritual i el corporal— és un territori poc explorat. Amb Et veig les costures he volgut fer la meva aportació en aquesta línia, aportant un mite propi, una iconografia coherent, una estructura coral, una mirada crítica sobre el dolor i la vulnerabilitat i una reinterpretació contemporània del folklore català. És una novel·la que vol dialogar amb el gènere, però també expandir-lo. Que vol ser catalana, però també universal. Que vol fer por, però també fer pensar.

Et veig les costures. El monstre que fila.

A Et veig les costures, el monstre no és una criatura puntual, ni un antagonista clàssic, ni una presència que apareix i desapareix per fer por. El monstre és una estructura, una genealogia, una xarxa, una manera d’entendre el món. Les Esclaves Sagnants de na Maria Enganxa —també anomenades Mares Afligidores— són el cor sargit d’aquest univers: un col·lectiu antic, femení, ritual i implacable que s’alimenta del dolor humà i que fila els fils del destí amb una precisió desapassionada.

Aquest tercer article està dedicat a elles: a la seva essència, a les seves arrels folklòriques i al vincle que estableixen amb els humans que cauen a la seva teranyina.

Les Mares Afligidores no són una sola entitat, sinó un col·lectiu. Un col·lectiu cenobític. El monstre, a la novel·la, funciona com una comunitat, com una congregació que comparteix dolor, memòria, funció i un mateix propòsit. No tenen jerarquia en el sentit humà, però sí funcions diferenciades: la que sedueix, la que guia, la que talla, la que devora. Són versions, rostres, manifestacions d’un mateix principi on el destí es manifesta com a força viva. No són malvades. No són bones. Són necessàries dins del seu propi ordre. Són el mecanisme que manté el món cosit, encara que això impliqui arrencar fils humans pel camí.
Les Mares no només mengen carn en el sentit literal. Entenen el dolor com a matèria primera. El que devoren és el dolor, la culpa, la por, la vulnerabilitat i la memòria trencada. Furguen en les ferides emocionals com qui remena brases per encendre un foc. No creen el dolor: l’exposen, l’amplifiquen, el fan florir. El cos humà es converteix en un camp de cultiu: floridura, erugues, metamorfosis, secrecions. Tot allò que supura és aliment. Per això els humans no només són víctimes: són hostes, ofrenes, matèria ritual.
Les Mares Afligidores neixen d’un tronc folklòric profundament català. Dues figures hi són essencials. Na Maria Enganxa, espantacriatures mallorquina que captura i arrossega cap a pous i clavegueres: la seva funció —enganxar, arrossegar, devorar— és la llavor directa de les Mares. I la Cuca Fera, criatura del bestiari català: cuc gegant, segmentat, reptant, femení i monstruós. La seva morfologia inspira metamorfosis d’eruga, escolopendra o massa segmentada. Combinades, aquestes dues figures donen lloc a un monstre femení, antic, subterrani, inevitable i vinculat a la humitat, la foscor i la matèria orgànica.
Però les Esclaves Sagnants no només devoren: també filen. Són hereves d’una tradició universal de deesses filadores com La Balanguera, que fila el passat i el futur; les Moires gregues, que filen, mesuren i tallen el fil de la vida; les Parques romanes, que decideixen el destí; les Norns nòrdiques, que teixeixen el teixit del món; Aracne, castigada per teixir massa bé; o les aranyes mare, presents en mites de mig planeta. Les Mares Afligidores són la versió catalana, orgànica i grotesca d’aquest arquetip. No filen llana: filen vides humanes. No tallen fils: tallen possibilitats. No teixeixen tapissos: teixeixen realitats.
I no són un ens que apareix i desapareix. No s’amaguen: s’estenen. Són un ecosistema. Un sistema simbòlic. Una força que es filtra per trens, cases, ponts, fàbriques, boscos, pobles i somnis. No ataquen: colonitzen. No espanten: transformen. No maten: reconfiguren.

Al seu costat hi ha els col·laboradors necessaris, aquells personatges que es pleguen a la seva voluntat, sigui per por o per desig d’obtenir-ne el favor. Sense ells, la voluntat de les presències cenobítiques no podria arrelar en aquesta realitat. Entre aquests intermediaris destaca una vella bòrnia, hereva d’una nissaga de remeieres vinculades tradicionalment a deïtats de la natura de Campdegrèvol i que, a Et veig les costures, posa el seu do al servei de les Mares Afligidores. Aquesta remeiera bòrnia és una remembrança i un homenatge als ciclopis de la mitologia grega: guardians, artesans, servents de forces superiors. Ella veu el que els humans no poden veure, guia les víctimes cap al ritual, parla el llenguatge oblidat i actua com a pont entre mons. No és una Mare, però tampoc és humana. És un instrument, una sacerdotessa, una veu.

Els humans d’Et veig les costures no són herois. Són persones vulnerables, trencades, cansades. Atrapades en teranyines que no saben que existeixen i que arrosseguen dol, precarietat, trauma, solitud o dependència emocional. Això els fa especialment sensibles a la crida de les Mares. No són escollits: són detectats. Alguns lluiten. Alguns fugen. Alguns s’hi abandonen. Alguns confonen la crida amb amor, amb protecció, amb sentit. Tots, però, acaben atrapats en una teranyina que no veuen fins que és massa tard.

La relació entre humans i Mares Afligidores no és unilateral. És una interacció aflictiva, una simetria perversa que funciona perquè el monstre i l’humà es necessiten. Les Mares Afligidores necessiten dolor, memòria, carn, històries i fils humans. Els humans necessiten sentit, consol, una veu que els digui què fer, una estructura que expliqui el caos, una presència que els escolti. És en aquest punt on el monstre i l’humà es troben. És aquí on neix l’horror: en la necessitat mútua.

A Et veig les costures, el monstre no és un intrús. És una part del món. És inevitable. Una part del territori. Una part de la història. Una part de nosaltres. Les Mares Afligidores no són un enemic a derrotar, sinó una força a entendre. Una presència que ens recorda que tots tenim costures. I que, si algú les mira de prop, potser no ens agrada el que hi ha a sota.

Et veig les costures: geografia d’un horror que batega

Un dels elements que més defineixen Et veig les costures és la manera com els espais no són simples escenaris, sinó organismes vius, membranes que respiren, territoris que observen. En aquesta novel·la, l’horror no només s’amaga en els personatges o en les entitats que els assetgen, sinó en els llocs que habiten, travessen o creuen conèixer. Cada espai és una capa del mite, una porta, un avís. Si la setmana passada parlava del naixement del mite, avui et convido a entrar en el territori on aquest mite arrela i es desplega.

La Farga de Bebié n’és un dels centres nerviosos. Sempre l’he imaginada com una ruïna industrial que, sota la pell de maó humit i ferro rovellat, amaga un temple d’una antiguitat inesperada. Una colònia tèxtil abandonada, mig engolida per la vegetació i la humitat, que es converteix en un lloc de pas, de prova i de sacrifici. Una de les protagonistes hi arriba buscant un teler antic, però el que troba és un espai que sembla haver estat esperant-la. Els telers, en aquest univers, no són només màquines: són símbols del destí, metàfores del fil que es teixeix i es talla, ecos industrials de les Esclaves Sagnants de na Maria Enganxa. A Bebié, el passat industrial i el mite antic es confonen, i la colònia esdevé un espai liminal, ni viva ni morta, ni útil ni oblidada, un lloc on el temps s’ha trencat i on les Mares Afligidores actuen impunes.

A pocs metres, el pont de Bebié s’erigeix en un altre punt d’inflexió. No és només una construcció industrial: és un llindar, un tall, un fil suspès. És el lloc on la realitat es doblega i dona pas a fenòmens d’alteritat. En moltes cultures, els ponts són espais de pas entre mons, i aquí no és diferent. A Et veig les costures, el pont és un lloc de mort i de renaixement, un punt on el mite es manifesta amb més força i on el fil del destí es pot trencar… o tensar. És un espai que torna, que ressona, que apareix en visions i dobles. Un recordatori que hi ha punts del món on la realitat és més fina, més fràgil, més permeable.

Però l’horror no sempre és sobrenatural. A vegades és domèstic, quotidià, silenciós. La casa —aquest espai que hauria de ser refugi— es converteix en un infern privat, un lloc d’opressió, de violència i de degradació. Un espai on el mal no ve de fora, sinó de dins; on les parets escolten; on la llum no arriba; on la floridura creix com un avís. Aquest espai és essencial perquè recorda que l’horror no necessita entitats còsmiques per existir: a vegades n’hi ha prou amb un home, una veu interior i una porta tancada. La casa és el contrapunt als espais mítics, la prova que el mal pot ser perfectament humà.
El tren —i en concret la línia de Rodalia— és un altre símbol potent. És el malson de no arribar mai, un altre espai liminal, un corredor entre mons, un lloc on el temps es trenca i el trajecte es converteix en condemna. Les usuàries que hi viatgen viuen un bucle que les atrapa, un túnel sense sortida, un úter metàl·lic on la metamorfosi és inevitable. El tren és la metàfora del destí inevitable: un trajecte que no es pot abandonar, un camí que no porta enlloc, una via que sempre torna al mateix punt.

En un altre extrem del mapa simbòlic hi ha una casa modernista que, en la vigília del món real, és la seu d’una fundació altruista. Però en espais no-euclidians i en estats d’ensomni, es transforma en el contenidor del cor del mite: una forja que és molt més que un taller. Un temple impiu, un espai de creació i destrucció, un lloc on el metall i la carn es confonen i es fonen. On es fa visible la veritable naturalesa de les Esclaves Sagnants. La forja és foc, martell, metall roent, però també escultures del bestiari català que bateguen i respiren. És un espai on el món modern es trenca i deixa veure que el que hi ha a sota és més antic que la humanitat.

I després hi ha Campdegrèvol. Un espai que vaig començar a dibuixar a Satiresses i Horror Foll, i que aquí es desplega com un no lloc en constant construcció. Un espai amb múltiples capes superposades, on conviuen éssers feèrics, sectes esotèriques, torrasses que funcionen com antenes tel·lúriques, rituals antics, realitats paral·leles i energies que no pertanyen a aquest món. Campdegrèvol no és un poble: és un node, un punt de fuga, un univers en expansió. Un lloc que existeix i no existeix, que s’adapta, que absorbeix. El territori ideal perquè les Esclaves Sagnants hi actuïn sense ser percebudes.

Tots aquests espais —la Farga, el pont, la casa, el tren, la forja, Campdegrèvol— formen un mapa que no és geogràfic, sinó emocional i simbòlic. Són llocs que parlen, que observen, que bateguen. Llocs que tenen memòria. Llocs que, d’alguna manera, ja existien abans que els personatges hi arribessin. A Et veig les costures, l’horror no és només una presència: és un territori. Un territori que es desplega, que s’expandeix i es contreu, que es filtra. Un territori que et convida, lector, a entrar-hi, però que no et garanteix que en puguis sortir sense haver estat transformat.

Et veig les costures: presentació de la novel·la

Aquest mes de març publico Et veig les costures amb Pathosformel Editorial, una casa que ha apostat amb valentia (i entusiasme) per una novel·la que s’endinsa en un territori poc transitat a la literatura catalana: l’horror contemporani amb arrels folklòriques, estructura coral i una iconografia pròpia. Forma part d’un projecte més ampli que m’ha acompanyat els últims anys —tot i que funciona plenament de manera autònoma— i ara pren forma física amb una coberta il·lustrada per Ximi, l’artista punk que ja va donar vida visual a Satiяesses i Pallars Cretàcic. La seva mirada gràfica, sempre inquieta i visceral, ha sabut captar l’essència d’aquest univers: un món on el cos, el mite i la realitat es cusen i es descusen sense treva.

Et veig les costures és una novel·la d’horror, però no només això. És un mosaic de vides creuades, un “short cuts” de destins que s’entrellacen de forma desesperada i inevitable sense que les seves protagonistes en siguin conscients fins que ja és massa tard. Cinc arcs argumentals —cinc històries aparentment independents— avancen en paral·lel, es toquen, es contaminen i acaben confluint en un mateix punt d’ombra, a partir d’una entrada inicial que juga amb el pulp detectivesc i el misteri clàssic. No puc revelar-ne els detalls, però sí que puc dir que la novel·la funciona com un teler: cada capítol és un fil, cada personatge és una trama, i el conjunt forma un tapís que només es revela completament al final.

En aquest univers, el mite de na Maria Enganxa —una figura del folklore mallorquí que captura i arrossega— es transforma en un panteó propi: el de les Esclaves Sagnants de na Maria Enganxa, també anomenades Mares Afligidores. Són entitats ancestrals que filen, tallen i teixeixen el destí. No són bruixes, ni esperits, ni monstres en el sentit clàssic: són una força. Una presència. Un mecanisme antic que opera més enllà de la voluntat humana. La novel·la no explica el mite: el desplega. El deixa respirar fins a la ranera final que marca l’inici d’un nou cicle, diferent del de la realitat propera.

L’estructura fragmentada —intercalada, no lineal— respon a aquesta mateixa lògica. No és un caprici formal, sinó una manera d’imitar el funcionament del mite: simultani, inevitable, transversal. Les històries que protagonitzen aquests personatges vulnerats, i els tràngols que es veuen obligats a passar, no avancen en línia recta, sinó que es reflecteixen, s’anticipen, es dupliquen. Hi ha ecos, reverberacions, miralls. Inferns-gàbia. Hi ha frases que tornen, imatges que es repeteixen, símbols que apareixen en un capítol i esclaten en un altre. Si et converteixes en lector, no només llegiràs una història: la travessaràs, i carregaràs el pes que això comporta.

Pel que fa al gènere, Et veig les costures beu de diverses fonts. Hi ha horror psicològic, perquè els personatges lluiten contra veus, pors i traumes que els superen. Hi ha horror corporal, perquè el cos és un espai de metamorfosi, de floridura, de dissolució. Hi ha folk horror, perquè el mite arrelat al territori —al Pirineu, a les colònies tèxtils, als ponts i als rius— és el motor de tot plegat. I hi ha també horror còsmic, perquè les Esclaves Sagnants no són només criatures: són un ordre, una lògica, una manera d’entendre el món que escapa a la comprensió humana.

He buscat un estil directe, sensorial, físic. M’interessa el detall que incomoda, la textura, la pudor, la llum que parpelleja, la suor que enganxa, les veus que ressonen al cap. I també m’interessa la musicalitat del dolor i la lletjor: aquell ritme intern que tenen les coses que fan mal, aquella cadència irregular que apareix quan un personatge respira massa ràpid, quan una frase s’esquinça, quan una imatge es repeteix com una tornada malalta. La novel·la juga amb aquesta musicalitat: amb la manera com el dolor té un tempo, com la por té un compàs, com la lletjor pot tenir una mena d’harmonia trencada que et manté en tensió.

A Et veig les costures, el tren (i el viatge) és un espai liminal. La forja, un temple antic d’adoració i exaltació religiosa impia. La casa és un infern domèstic. La colònia tèxtil és un lloc de sacrifici. El pont és un tall del fil. I la música —el trap, el punk, el grunge i el hardcore— és un ritual contemporani que connecta els personatges amb una energia que no saben que els observa.

Aquesta novel·la és, en el fons, una història sobre el dolor, la vulnerabilitat i la transmissió del trauma. Sobre mares i filles. Sobre allò que ens devora i allò que intentem salvar. Sobre la impossibilitat de fugir d’allò que ens ha filat. Sobre la necessitat de mirar les costures, encara que facin mal.

Vull agrair a Pathosformel Editorial la confiança i la valentia d’apostar per aquesta obra. No és una novel·la fàcil, ni còmoda, ni convencional. Demana entrar-hi amb els ulls oberts i el cor preparat. I agraeixo profundament que hagin cregut en mi com a autor, una vegada més, i en aquest univers que estic construint llibre rere llibre.

També vull agrair al Ximi la seva mirada. La coberta que ha creat no és només una imatge: és una porta. Una invitació. Un avís.

Et veig les costures arriba aquest març. Espero que, quan la llegeixis, t’hi endinsis amb la mateixa barreja de fascinació i inquietud amb què jo l’he escrita.

Et veig les costures: un mosaic de temences i destins entrellaçats. Una història d’horror que s’esfilagarsa.