Et veig les costures. El monstre que fila.

A Et veig les costures, el monstre no és una criatura puntual, ni un antagonista clàssic, ni una presència que apareix i desapareix per fer por. El monstre és una estructura, una genealogia, una xarxa, una manera d’entendre el món. Les Esclaves Sagnants de na Maria Enganxa —també anomenades Mares Afligidores— són el cor sargit d’aquest univers: un col·lectiu antic, femení, ritual i implacable que s’alimenta del dolor humà i que fila els fils del destí amb una precisió desapassionada.

Aquest tercer article està dedicat a elles: a la seva essència, a les seves arrels folklòriques i al vincle que estableixen amb els humans que cauen a la seva teranyina.

Les Mares Afligidores no són una sola entitat, sinó un col·lectiu. Un col·lectiu cenobític. El monstre, a la novel·la, funciona com una comunitat, com una congregació que comparteix dolor, memòria, funció i un mateix propòsit. No tenen jerarquia en el sentit humà, però sí funcions diferenciades: la que sedueix, la que guia, la que talla, la que devora. Són versions, rostres, manifestacions d’un mateix principi on el destí es manifesta com a força viva. No són malvades. No són bones. Són necessàries dins del seu propi ordre. Són el mecanisme que manté el món cosit, encara que això impliqui arrencar fils humans pel camí.
Les Mares no només mengen carn en el sentit literal. Entenen el dolor com a matèria primera. El que devoren és el dolor, la culpa, la por, la vulnerabilitat i la memòria trencada. Furguen en les ferides emocionals com qui remena brases per encendre un foc. No creen el dolor: l’exposen, l’amplifiquen, el fan florir. El cos humà es converteix en un camp de cultiu: floridura, erugues, metamorfosis, secrecions. Tot allò que supura és aliment. Per això els humans no només són víctimes: són hostes, ofrenes, matèria ritual.
Les Mares Afligidores neixen d’un tronc folklòric profundament català. Dues figures hi són essencials. Na Maria Enganxa, espantacriatures mallorquina que captura i arrossega cap a pous i clavegueres: la seva funció —enganxar, arrossegar, devorar— és la llavor directa de les Mares. I la Cuca Fera, criatura del bestiari català: cuc gegant, segmentat, reptant, femení i monstruós. La seva morfologia inspira metamorfosis d’eruga, escolopendra o massa segmentada. Combinades, aquestes dues figures donen lloc a un monstre femení, antic, subterrani, inevitable i vinculat a la humitat, la foscor i la matèria orgànica.
Però les Esclaves Sagnants no només devoren: també filen. Són hereves d’una tradició universal de deesses filadores com La Balanguera, que fila el passat i el futur; les Moires gregues, que filen, mesuren i tallen el fil de la vida; les Parques romanes, que decideixen el destí; les Norns nòrdiques, que teixeixen el teixit del món; Aracne, castigada per teixir massa bé; o les aranyes mare, presents en mites de mig planeta. Les Mares Afligidores són la versió catalana, orgànica i grotesca d’aquest arquetip. No filen llana: filen vides humanes. No tallen fils: tallen possibilitats. No teixeixen tapissos: teixeixen realitats.
I no són un ens que apareix i desapareix. No s’amaguen: s’estenen. Són un ecosistema. Un sistema simbòlic. Una força que es filtra per trens, cases, ponts, fàbriques, boscos, pobles i somnis. No ataquen: colonitzen. No espanten: transformen. No maten: reconfiguren.

Al seu costat hi ha els col·laboradors necessaris, aquells personatges que es pleguen a la seva voluntat, sigui per por o per desig d’obtenir-ne el favor. Sense ells, la voluntat de les presències cenobítiques no podria arrelar en aquesta realitat. Entre aquests intermediaris destaca una vella bòrnia, hereva d’una nissaga de remeieres vinculades tradicionalment a deïtats de la natura de Campdegrèvol i que, a Et veig les costures, posa el seu do al servei de les Mares Afligidores. Aquesta remeiera bòrnia és una remembrança i un homenatge als ciclopis de la mitologia grega: guardians, artesans, servents de forces superiors. Ella veu el que els humans no poden veure, guia les víctimes cap al ritual, parla el llenguatge oblidat i actua com a pont entre mons. No és una Mare, però tampoc és humana. És un instrument, una sacerdotessa, una veu.

Els humans d’Et veig les costures no són herois. Són persones vulnerables, trencades, cansades. Atrapades en teranyines que no saben que existeixen i que arrosseguen dol, precarietat, trauma, solitud o dependència emocional. Això els fa especialment sensibles a la crida de les Mares. No són escollits: són detectats. Alguns lluiten. Alguns fugen. Alguns s’hi abandonen. Alguns confonen la crida amb amor, amb protecció, amb sentit. Tots, però, acaben atrapats en una teranyina que no veuen fins que és massa tard.

La relació entre humans i Mares Afligidores no és unilateral. És una interacció aflictiva, una simetria perversa que funciona perquè el monstre i l’humà es necessiten. Les Mares Afligidores necessiten dolor, memòria, carn, històries i fils humans. Els humans necessiten sentit, consol, una veu que els digui què fer, una estructura que expliqui el caos, una presència que els escolti. És en aquest punt on el monstre i l’humà es troben. És aquí on neix l’horror: en la necessitat mútua.

A Et veig les costures, el monstre no és un intrús. És una part del món. És inevitable. Una part del territori. Una part de la història. Una part de nosaltres. Les Mares Afligidores no són un enemic a derrotar, sinó una força a entendre. Una presència que ens recorda que tots tenim costures. I que, si algú les mira de prop, potser no ens agrada el que hi ha a sota.