Tot i que el terme splatterpunk va néixer als vuitanta amb noms com Skipp i Spector o Clive Barker, moltes dones ja escrivien horror visceral, transgressor i corporal abans i després del moviment. Algunes fins i tot el van empènyer cap a territoris més radicals que els seus companys, redefinint el dolor com a llenguatge literari i convertint la carn en un espai de resistència, revelació i subversió. Les escriptores de splatterpunk han transformat l’excés corporal en una eina crítica: a través de la mutació, la violència i la representació del cos, qüestionen normes socials, exposen opressions i reclamen una mirada pròpia sobre l’horror. El que abans era només impacte gore esdevé una exploració profunda de vulnerabilitats, identitats i pulsions reprimides. El cos femení —ferit, mutant, indòmit— ocupa el centre d’una narrativa que parla amb una força radicalment nova.
Un llunyà 1998, vaig topar en un quiosc amb una oferta de llançament que em marcaria per sempre: Exquisite Corpse, de Poppy Z. Brite (ara Billy Martin), i Baise-moi, de Virginie Despentes. Grijalbo Mondadori les publicava en castellà per inaugurar la col·lecció Reservoir Dogs. Aquella cruesa descarnada em va colpejar amb una intensitat que llavors no sabia anomenar. Eren les meves primeres novel·les de splatterpunk, i la Poppy i la Virginie, les meves primeres sòcies. Amb els anys, a aquelles dues joies —que encara guardo, marronoses i amb fulls desenganxats— s’hi van sumar altres veus igual d’inquietants i cabdals: Cadáver exquisito, d’Agustina Bazterrica; Pulpa, de Flor Canosa; The Cipher, de Kathe Koja, una autòpsia del cos com a abisme; When Darkness Loves Us, d’Elizabeth Engstrom; o Drawing Blood, de Poppy Z. Brite, pionera del gore emocional, capaç de combinar decadència, erotisme i fluids corporals amb una prosa gairebé lírica. Més endavant, To Be Devoured, de Sara Tantlinger, hi encaixaria amb naturalitat, com una nova baula d’aquest collaret de maragdes de sang.
Encara tinc mancances per completar aquest panteó il·lustre de l’horror visceral. Lucy Taylor, gairebé sempre oblidada, però fonamental, barreja erotisme violent, gore i psicologia malaltissa. Kathy Acker, tot i no ser splatterpunk en sentit estricte, dissecciona cos, identitat i violència amb una radicalitat experimental que travessa el gènere. Kiersten White en la seva etapa més fosca; Gwendolyn Kiste i Kristi DeMeester tot explorant el body horror amb una sensibilitat pròpia. I és impossible obviar Mariana Enríquez i Cristina Fernández Cubas, que han aprofundit en l’horror visceral, polític i corporal amb moments de crueltat psicològica extrema.
La militància a l’editorial Pathorformel m’ha permès descobrir una nova generació de sòcies que amplien i deformen el gènere amb una llibertat ferotge. Rayne Havok (Venganza Extrema, 2022) s’ha fet un nom dins del corrent més radical amb un gore sexualitzat i deliberadament transgressor. Christine Morgan (Lujúria Mítica, 2023), una de les veus més prolífiques del gore nord-americà actual, escriu amb una alegria macabra que desarma. Una de les meves satisfaccions personals més grans ha estat publicar Post Mortem (2024), de Flor Canosa, que també ha aparegut amb els relats Rojo i Amomaxia a Praderas de Sangre i Pequeña Muerte. Canosa treballa el grotesc amb una intel·ligència narrativa admirable: el seu splatterpunk és cerebral, carregat de crítica social i d’un humor negre que talla més que qualsevol ganivet. Les seves històries tenen textura: notes la viscositat, la deformitat, la mutació.
L’editorial s’ha nodrit, en aquests primers cinc anys, d’un munt de relats —traduïts i originals— perpetrats per autores amb qui hem creat una simbiosi perfecta. Sòcies creatives que han contribuït a construir un catàleg valent i destructiu. Nieves Mories ha aportat andanades disruptives amb La chica analògica (Pequeña Muerte) i Revival (a Botas y Adoquines, 2024). Mories no escriu terror: el destil·la. La seva prosa és quirúrgica, poètica i profundament inquietant; el seu horror és íntim, dens, gairebé orgànic. Rayne Havok ha repetit amb Princesa del mukbang a Cromosoma Splatter, i Stephany Méndez s’ha endinsat en el splatter western amb Balazo Fecundante. A Campamento Sangriento, la col·lecció digital de l’editorial, han aparegut Experimento sobre la naturaleza humana, de Monica J. O’Rourke; Un paseo relajante i El último viaje, de Martina Jeuk, la reina del splatter soft autòcton; i, Són les impureses les que fan un diamant, de la prolífica Sònia Boj.
De Boj també hem gaudit Tròfic de Càncer (Club Splatter 3, 2023) i el sublim El santo, la beata y su carnicero redentor (Pequeña Muerte). Autora exigent, premiada i reconeguda com una de les veus emergents més singulars de la literatura especulativa en català, aporta una sensibilitat directa i valenta que beu de l’eròtica per generar històries úniques. Boj entén la sexualitat com un espai de transgressió i el terror com un vehicle emocional de denúncia. Ara ens arriba La Gran Evasión, una antologia de relats originals amb títols tan suggeridors com Strawbwerry Fields Forever, Mancuernas de pasión, La concha de caracol o La mamada fantasma. Frescor desvergonyida, prosa incisiva i arguments sòlids amb personatges inquietants, situacions comprometedores, desviacions amb loop al Bizarro i molta maduixa per endolcir els trams més terrorífics. En paraules de l’autora:
«A veces ocurre que no queremos estar donde estamos, que no queremos ser quienes somos y solo nos queda huir».
«Dicen que huir es de cobardes, pero a veces una se cansa de luchar, ¿sabes?».
El splatterpunk escrit per dones incomoda d’una manera diferent perquè desmunta mirades heretades i exposa el cos femení des d’una autonomia ferotge. La violència deixa de ser espectacle i esdevé denúncia, reclam i subversió. Aquest canvi de perspectiva descol·loca perquè obliga a mirar allò que la cultura ha volgut silenciar: el dolor com a llenguatge, la carn com a territori polític, la mutació com a possibilitat. Lluny estic d’haver cobert tot l’espectre que va del splatterpunk a l’horror extrem. Noves sòcies s’incorporen constantment a les files del gènere i el modelen segons les seves necessitats creatives, sumant-se a les pioneres que van obrir camí a cop de matxet. D’aquí a cinc anys, espero poder escriure un nou article ple de veus emergents i de trajectòries ja consolidades. El gènere és viu, muta, sagna i creix. I elles —les sòcies— en són el cor que batega.
(Il·lustració de coberta: Furia Arts)