Els contes sempre m’han fascinat, potser més que cap altre gènere. La seva brevetat i intensitat encaixen perfectament amb el que busco com a autor de bizarro. Escriure contes em permet experimentar amb situacions extremes, personatges improbables i absurditats sense haver de sostenir-les durant un munt de pàgines. Cada conte és com un microunivers que ha de ser concentrat i potent per sacsejar el lector en poques línies.
El bizarro em permet utilitzar l’estranyesa i l’humor negre i, en els contes, hi trobo el terreny ideal. En només unes pàgines puc provocar desconcert, hilaritat i fascinació. No cal cap preàmbul llarg: el món impossible s’obre, el caos es fa present i el lector és convidat a mirar-ho amb ulls sorpresos. La recompensa, si el resultat és bo, és la immediatesa de l’impacte.
Per descomptat, el guany com a autor és la llibertat creativa assolida.
El primer relat de bizarro que vaig publicar va ser En una galàxia poc llunyana (relacions simbiòtiques disfuncionals), dins Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics, d’Edicions SECC, l’any 2016. Potser és el relat més important per a mi, perquè va ser el primer conte de bizarro que vaig escriure en català i, crec, també el primer que es va publicar en la nostra llengua. Aquí vaig jugar amb la ciència-ficció esbojarrada: espècies de rosegadors alienígenes que es poden fusionar amb humans de les maneres més absurdes. Humor cruel, situacions grotesques, traïció, sexe, esclavatge, caos i referències improbables, tot barrejat amb la intenció de provocar el clàssic «què acabo de llegir?».
L’any 2020 arribaria Deus ex Gallina (amb cliffhanger de regal), dins Cartografia del planeta Goblin, també d’Edicions SECC. Aquest relat és important perquè em va permetre desenvolupar una història que acabaria convertint-se en la meva primera novel·la de ficció: Adzum i els Monoculars: Fusió!, publicada el mateix any. Deus ex Gallina presenta alguns dels protagonistes d’Adzum i els Monoculars: una colla de losers de l’espai (incloses naus sentents) enfrontats a les seves misèries, resistint-se a ser trinxats per corporacions i grups de poder màgic. És l’inici d’una epopeia galàctica de fireta i multireferencial, que es capbussava en la cultura trash i de gènere, sense perdre l’esperit crític, i on posava l’èmfasi en una de les meves obsessions: subvertir la llengua i el llenguatge.
Escriure en català té un valor afegit. Els contes de bizarro en català serveixen per donar visibilitat a la literatura de gènere en la nostra llengua i demostrar que es poden crear universos forassenyats i provocadors sense renunciar a l’estil ni a la precisió. Cada relat hauria de ser, també, un petit acte de reivindicació i protesta.
Black Samaniat Trap va ser el corol·lari d’aquest interès per jugar i desconstruir la llengua. Aquí la parla es posava al servei de la forma i del missatge. Rimes de trap per aconseguir sonoritat, ritme i flow (més que no pas perfecció poètica), barrejades amb simbologia màgica, tradició fetillera i neopaganisme, per construir una atmosfera de violència urbana que predeia l’arribada d’una deïtat xamànica destructiva, herald de l’acceleracionisme, i donar llum al gènere del necrotrap literari en català.
El relat es va publicar per primer cop al número 3 de la revista Branca (2019) i, posteriorment, dins el recull Màximum Almogàvers, de Pathosformel Editorial (2022).
il·lustració autoria de Lorenzo Derleth
Akhenatró: del Heaven al Hell! (Edicions SECC, 2021) és el triomf de l’exageració al servei del fanfic. Bizarro terrorífic, hipermusculat i amb efecte de devastació en dominó. Un simulacre de caos controlat: extrem, grotesc, terrorífic i hilarant, però coherent amb les regles del seu propi univers narratiu.
Per què un fanfic? Perquè em permetia partir d’una obra original força innocent, però dramàtica —en aquest cas, la sèrie d’anime Marco, de los Apeninos a los Andes (Haha o Tazunete Sanzenri, Nippon Animation, 1976)— i crear nou contingut foll. Ser creatiu i experimental, provar estils, gèneres i veus narratives sense cotilles imposades. El resultat: una formalitat estilística propera a un H. P. Lovecraft amfetamínic, una família d’assassins en sèrie autodestructiva, fetilleria sàdica, nyandús nans i nazis.
il·lustració autoria de Sílvia Estall
Frankie Goes to Campdegrèvol, dins la revista Narranación, capítol IX (2023), és un relat il·lustrat per Alex Santaló. Un dels meus favorits pel joc de paraules i les referències subculturals, i perquè se situa a Campdegrèvol: un no-lloc macabre, escenari rústec i apocalíptic, topònim fictici i espai recurrent d’un univers creatiu propi. Barreja cultura pop, trash i la criatura de Frankenstein (tot i que els monstres són els altres) amb humor àcid i irreverent. És un relat que convida a preguntar-se fins a quin punt es pot tolerar el ridícul sense ofendre’s. Crec que és una mostra força aconseguida del que vol dir bizarro: incomodar i divertir a parts iguals.
il·lustració autoria d'Alex Santaló
Per acabar, he escollit Uarghcraft. Survival estel·lar a Maerdas Ras, dins Històries de l’Univers Goblin, d’Edicions SECC (2024). Un retorn a l’univers compartit creat pels autors del Cercle Fetiller i Adzum i els Monoculars. El relat està signat per Pàjaru Barbatus Acolytus CBGB. No és un alter ego, ni un pseudònim, ni un mal nom: és un dels (molts) heterònims que utilitzo —o que m’utilitzen— segons el que exigeix el que escric. Un artefacte, constructe o concepte immersiu ideat mitjançant tècniques positròniques disperses per explicar un genocidi planetari.
il·lustració autoria de Txell Ozcáriz
En resum, escric contes de bizarro en català perquè m’encanta concentrar inharmonia, agitació i estupor en formats literaris petits però intensos, capaços d’impactar de manera immediata. Els contes em permeten explorar la llibertat narrativa i creativa, jugar amb l’absurd i, alhora, reafirmar que la nostra llengua és un terreny fèrtil per a la fabulació més desafiadora. És en aquests contes on trobo l’impuls, l’ànima i la intensitat del bizarro.
Aquests sis relats són, doncs, la meva manera de dir: aquí teniu el bizarro català. No hi ha regles fixes, només mons que funcionen sota les seves pròpies normes. Llegir-los és submergir-se en esferes de consciència tergiversada on pot passar de tot (fins i tot el que mai no hauria de passar). I sí, tot això és intencionat.
El bizarro no és un gènere per a lectors tímids. No et sacseja: et colpeja. Et provoca, et fa cavil·lar i, sovint, et deixa amb un somriure incòmode que no s’esborra. Llegir-lo en català és una aventura que combina plaer i subversió, llengua i imaginació, horror i humor. Si vols viure contes que no et deixaran indiferent, el bizarro en català —estrany, incisiu i absolutament addictiu— és el camí de la militància en la lectura de pensament alternatiu.
Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics
Cartografia del planeta Goblin
Revista Branca
Màximum Almogàvers
Revista Narranación, capítol IX
Històries de l’Univers Goblin