L’horror cenobític d’Et veig les costures

Et veig les costures és una novel·la que es desplega com un organisme simbòlic. No és només una història d’horror, sinó un sistema ritual, una litúrgia narrativa que articula dolor, metamorfosi i destí a través d’un conjunt d’imatges, símbols i processos que dialoguen amb tradicions folklòriques, iconografies religioses i estètiques contemporànies del terror. En aquest article final, voldria aprofundir en aquesta arquitectura simbòlica i en la manera com la novel·la combina múltiples estils d’horror per construir un mite propi: el de les Mares Afligidores, un cenobi femení que fila, talla i devora el destí humà.

A la novel·la, el foc i l’aigua no són elements decoratius: són agents de transformació. Ritual. Baptisme. Penitència i renaixement. El foc és purificació, destrucció i regeneració. L’aigua és dissolució, retorn al ventre, mort ritual. El baptisme pel foc és un procés que combina martiri i revelació; el baptisme per l’aigua és un acte d’ofegament que converteix l’escollida en emissària de les Mares. Aquests rituals no són gratuïts: formen part d’un sistema cenobític que evoca processos d’iniciació presents en tradicions religioses i màgiques. La flagel·lació, la penitència, la mutilació i la metamorfosi són formes de trencar la identitat humana per permetre l’entrada del mite. El cos és el temple i el sacrifici.

La transformació corporal és un dels eixos centrals de la novel·la: la mutació com a moment en què el cos deixa de ser humà. Les Esclaves Sagnants de na Maria Enganxa, en les seves metamorfosis d’eruga, cuc o escolopendra, són una reinterpretació contemporània de la Cuca Fera, però també una metàfora del destí que avança segmentat, implacable. Els elegits que són batejats, en el seu procés de combustió i renaixement, esdevenen figures polièdriques: ni humanes ni divines, atrapades en un estat de transició que recorda els martiris medievals i les metamorfosis de la mitologia clàssica. Aquestes mutacions no són només horror corporal: són metàfores del dolor emocional, de la vulnerabilitat i de la dissolució de la identitat. Quan els personatges es transformen, no només canvia el seu cos: canvia la seva percepció del món, la seva relació amb el temps i la seva posició dins del teixit del destí.

La novel·la vol construir un sistema simbòlic coherent i dens. Alguns dels símbols centrals són el fil —destí, connexió, control—; la floridura —corrupció, infestació, dissolució de la identitat—; les teranyines —xarxes de manipulació, estructures invisibles—; els martiris —nimbes de vidres, cossos escorxats, flames purificadores—; els telers —màquines que filen vides, eco industrial de les Moires—; el tren —trajecte inevitable, condemna, espai liminal—; i el pont —lloc de mort i renaixement, tall del fil—. Aquests símbols no apareixen de manera aïllada, sinó que formen un ecosistema iconogràfic que sosté el mite de les Mares Afligidores.

Els personatges humans de la novel·la comparteixen una característica essencial: la vulnerabilitat. Són persones trencades, precàries, emocionalment ferides. Aquesta fragilitat els converteix en preses ideals per a les Mares Afligidores, que no ataquen directament, sinó que sedueixen, manipulen i arrosseguen. La dissolució de la identitat és un procés gradual: primer és una veu interior, després una visió, després una floridura que creix als racons de la casa o del cos. El destí no s’imposa: es filtra. I els humans, sovint, s’hi abandonen perquè els ofereix una estructura, un sentit, una veu que els diu què fer.

La música també és un element fonamental de la novel·la. No és només ambientació: és ritual postmodern, invocació, canal. Les intèrprets que hi apareixen no són només un grup musical: són sacerdotesses involuntàries d’un culte que no coneixen. El trap, el punk, el grunge i el hardcore funcionen com a ritus contemporanis que connecten els personatges amb una energia que no saben que els observa. La música altera la percepció, obre portes, crea comunitat i culte, i actua com a pont entre el món humà i el món de les Esclaves Sagnants. És un ritual modern que substitueix les litúrgies antigues, però que manté la mateixa funció: transformar.

Et veig les costures vol combinar diversos estils d’horror, però de manera orgànica, sense fractura i sense que cap d’ells sembli forçat o afegit. Entre els estils presents hi conviuen l’horror pulp i misteriós de l’episodi inicial; l’horror còsmic d’entitats incomprensibles i destins inevitables; l’horror quotidià que denuncia violència domèstica, precarietat i dolor emocional; el body horror de mutacions, floridura i metamorfosis; l’horror psicològic de veus interiors, manipulació i dissociació; l’horror coral de múltiples arcs que convergeixen; el folk horror mediterrani dels Pirineus, les colònies tèxtils i els mites locals; l’horror industrial de forges, telers i fàbriques abandonades; i el splatterpunk i l’horror extrem de moments de violència explícita i transformació grotesca. Aquesta combinació funciona perquè tots aquests horrors comparteixen un mateix centre gravitatori: les Mares Afligidores. Són elles les que donen coherència al conjunt, les que unifiquen els estils, les que converteixen la novel·la en un organisme viu.

La literatura catalana té una tradició rica en fantasia, realisme màgic i novel·la psicològica, però l’horror cenobític —a mig camí entre el còsmic, el ritual i el corporal— és un territori poc explorat. Amb Et veig les costures he volgut fer la meva aportació en aquesta línia, aportant un mite propi, una iconografia coherent, una estructura coral, una mirada crítica sobre el dolor i la vulnerabilitat i una reinterpretació contemporània del folklore català. És una novel·la que vol dialogar amb el gènere, però també expandir-lo. Que vol ser catalana, però també universal. Que vol fer por, però també fer pensar.