Un dels elements que més defineixen Et veig les costures és la manera com els espais no són simples escenaris, sinó organismes vius, membranes que respiren, territoris que observen. En aquesta novel·la, l’horror no només s’amaga en els personatges o en les entitats que els assetgen, sinó en els llocs que habiten, travessen o creuen conèixer. Cada espai és una capa del mite, una porta, un avís. Si la setmana passada parlava del naixement del mite, avui et convido a entrar en el territori on aquest mite arrela i es desplega.
La Farga de Bebié n’és un dels centres nerviosos. Sempre l’he imaginada com una ruïna industrial que, sota la pell de maó humit i ferro rovellat, amaga un temple d’una antiguitat inesperada. Una colònia tèxtil abandonada, mig engolida per la vegetació i la humitat, que es converteix en un lloc de pas, de prova i de sacrifici. Una de les protagonistes hi arriba buscant un teler antic, però el que troba és un espai que sembla haver estat esperant-la. Els telers, en aquest univers, no són només màquines: són símbols del destí, metàfores del fil que es teixeix i es talla, ecos industrials de les Esclaves Sagnants de na Maria Enganxa. A Bebié, el passat industrial i el mite antic es confonen, i la colònia esdevé un espai liminal, ni viva ni morta, ni útil ni oblidada, un lloc on el temps s’ha trencat i on les Mares Afligidores actuen impunes.
A pocs metres, el pont de Bebié s’erigeix en un altre punt d’inflexió. No és només una construcció industrial: és un llindar, un tall, un fil suspès. És el lloc on la realitat es doblega i dona pas a fenòmens d’alteritat. En moltes cultures, els ponts són espais de pas entre mons, i aquí no és diferent. A Et veig les costures, el pont és un lloc de mort i de renaixement, un punt on el mite es manifesta amb més força i on el fil del destí es pot trencar… o tensar. És un espai que torna, que ressona, que apareix en visions i dobles. Un recordatori que hi ha punts del món on la realitat és més fina, més fràgil, més permeable.
Però l’horror no sempre és sobrenatural. A vegades és domèstic, quotidià, silenciós. La casa —aquest espai que hauria de ser refugi— es converteix en un infern privat, un lloc d’opressió, de violència i de degradació. Un espai on el mal no ve de fora, sinó de dins; on les parets escolten; on la llum no arriba; on la floridura creix com un avís. Aquest espai és essencial perquè recorda que l’horror no necessita entitats còsmiques per existir: a vegades n’hi ha prou amb un home, una veu interior i una porta tancada. La casa és el contrapunt als espais mítics, la prova que el mal pot ser perfectament humà.
El tren —i en concret la línia de Rodalia— és un altre símbol potent. És el malson de no arribar mai, un altre espai liminal, un corredor entre mons, un lloc on el temps es trenca i el trajecte es converteix en condemna. Les usuàries que hi viatgen viuen un bucle que les atrapa, un túnel sense sortida, un úter metàl·lic on la metamorfosi és inevitable. El tren és la metàfora del destí inevitable: un trajecte que no es pot abandonar, un camí que no porta enlloc, una via que sempre torna al mateix punt.
En un altre extrem del mapa simbòlic hi ha una casa modernista que, en la vigília del món real, és la seu d’una fundació altruista. Però en espais no-euclidians i en estats d’ensomni, es transforma en el contenidor del cor del mite: una forja que és molt més que un taller. Un temple impiu, un espai de creació i destrucció, un lloc on el metall i la carn es confonen i es fonen. On es fa visible la veritable naturalesa de les Esclaves Sagnants. La forja és foc, martell, metall roent, però també escultures del bestiari català que bateguen i respiren. És un espai on el món modern es trenca i deixa veure que el que hi ha a sota és més antic que la humanitat.
I després hi ha Campdegrèvol. Un espai que vaig començar a dibuixar a Satiresses i Horror Foll, i que aquí es desplega com un no lloc en constant construcció. Un espai amb múltiples capes superposades, on conviuen éssers feèrics, sectes esotèriques, torrasses que funcionen com antenes tel·lúriques, rituals antics, realitats paral·leles i energies que no pertanyen a aquest món. Campdegrèvol no és un poble: és un node, un punt de fuga, un univers en expansió. Un lloc que existeix i no existeix, que s’adapta, que absorbeix. El territori ideal perquè les Esclaves Sagnants hi actuïn sense ser percebudes.
Tots aquests espais —la Farga, el pont, la casa, el tren, la forja, Campdegrèvol— formen un mapa que no és geogràfic, sinó emocional i simbòlic. Són llocs que parlen, que observen, que bateguen. Llocs que tenen memòria. Llocs que, d’alguna manera, ja existien abans que els personatges hi arribessin. A Et veig les costures, l’horror no és només una presència: és un territori. Un territori que es desplega, que s’expandeix i es contreu, que es filtra. Un territori que et convida, lector, a entrar-hi, però que no et garanteix que en puguis sortir sense haver estat transformat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada