Aquest mes de març publico Et veig les costures amb Pathosformel Editorial, una casa que ha apostat amb valentia (i entusiasme) per una novel·la que s’endinsa en un territori poc transitat a la literatura catalana: l’horror contemporani amb arrels folklòriques, estructura coral i una iconografia pròpia. Forma part d’un projecte més ampli que m’ha acompanyat els últims anys —tot i que funciona plenament de manera autònoma— i ara pren forma física amb una coberta il·lustrada per Ximi, l’artista punk que ja va donar vida visual a Satiяesses i Pallars Cretàcic. La seva mirada gràfica, sempre inquieta i visceral, ha sabut captar l’essència d’aquest univers: un món on el cos, el mite i la realitat es cusen i es descusen sense treva.
Et veig les costures és una novel·la d’horror, però no només això. És un mosaic de vides creuades, un “short cuts” de destins que s’entrellacen de forma desesperada i inevitable sense que les seves protagonistes en siguin conscients fins que ja és massa tard. Cinc arcs argumentals —cinc històries aparentment independents— avancen en paral·lel, es toquen, es contaminen i acaben confluint en un mateix punt d’ombra, a partir d’una entrada inicial que juga amb el pulp detectivesc i el misteri clàssic. No puc revelar-ne els detalls, però sí que puc dir que la novel·la funciona com un teler: cada capítol és un fil, cada personatge és una trama, i el conjunt forma un tapís que només es revela completament al final.
En aquest univers, el mite de na Maria Enganxa —una figura del folklore mallorquí que captura i arrossega— es transforma en un panteó propi: el de les Esclaves Sagnants de na Maria Enganxa, també anomenades Mares Afligidores. Són entitats ancestrals que filen, tallen i teixeixen el destí. No són bruixes, ni esperits, ni monstres en el sentit clàssic: són una força. Una presència. Un mecanisme antic que opera més enllà de la voluntat humana. La novel·la no explica el mite: el desplega. El deixa respirar fins a la ranera final que marca l’inici d’un nou cicle, diferent del de la realitat propera.
L’estructura fragmentada —intercalada, no lineal— respon a aquesta mateixa lògica. No és un caprici formal, sinó una manera d’imitar el funcionament del mite: simultani, inevitable, transversal. Les històries que protagonitzen aquests personatges vulnerats, i els tràngols que es veuen obligats a passar, no avancen en línia recta, sinó que es reflecteixen, s’anticipen, es dupliquen. Hi ha ecos, reverberacions, miralls. Inferns-gàbia. Hi ha frases que tornen, imatges que es repeteixen, símbols que apareixen en un capítol i esclaten en un altre. Si et converteixes en lector, no només llegiràs una història: la travessaràs, i carregaràs el pes que això comporta.
Pel que fa al gènere, Et veig les costures beu de diverses fonts. Hi ha horror psicològic, perquè els personatges lluiten contra veus, pors i traumes que els superen. Hi ha horror corporal, perquè el cos és un espai de metamorfosi, de floridura, de dissolució. Hi ha folk horror, perquè el mite arrelat al territori —al Pirineu, a les colònies tèxtils, als ponts i als rius— és el motor de tot plegat. I hi ha també horror còsmic, perquè les Esclaves Sagnants no són només criatures: són un ordre, una lògica, una manera d’entendre el món que escapa a la comprensió humana.
He buscat un estil directe, sensorial, físic. M’interessa el detall que incomoda, la textura, la pudor, la llum que parpelleja, la suor que enganxa, les veus que ressonen al cap. I també m’interessa la musicalitat del dolor i la lletjor: aquell ritme intern que tenen les coses que fan mal, aquella cadència irregular que apareix quan un personatge respira massa ràpid, quan una frase s’esquinça, quan una imatge es repeteix com una tornada malalta. La novel·la juga amb aquesta musicalitat: amb la manera com el dolor té un tempo, com la por té un compàs, com la lletjor pot tenir una mena d’harmonia trencada que et manté en tensió.
A Et veig les costures, el tren (i el viatge) és un espai liminal. La forja, un temple antic d’adoració i exaltació religiosa impia. La casa és un infern domèstic. La colònia tèxtil és un lloc de sacrifici. El pont és un tall del fil. I la música —el trap, el punk, el grunge i el hardcore— és un ritual contemporani que connecta els personatges amb una energia que no saben que els observa.
Aquesta novel·la és, en el fons, una història sobre el dolor, la vulnerabilitat i la transmissió del trauma. Sobre mares i filles. Sobre allò que ens devora i allò que intentem salvar. Sobre la impossibilitat de fugir d’allò que ens ha filat. Sobre la necessitat de mirar les costures, encara que facin mal.
Vull agrair a Pathosformel Editorial la confiança i la valentia d’apostar per aquesta obra. No és una novel·la fàcil, ni còmoda, ni convencional. Demana entrar-hi amb els ulls oberts i el cor preparat. I agraeixo profundament que hagin cregut en mi com a autor, una vegada més, i en aquest univers que estic construint llibre rere llibre.
També vull agrair al Ximi la seva mirada. La coberta que ha creat no és només una imatge: és una porta. Una invitació. Un avís.
Et veig les costures arriba aquest març. Espero que, quan la llegeixis, t’hi endinsis amb la mateixa barreja de fascinació i inquietud amb què jo l’he escrita.
Et veig les costures: un mosaic de temences i destins entrellaçats. Una història d’horror que s’esfilagarsa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada